Sensacional escalada, mantinguda i vertical, la Sang de Crack ressegueix fil per randa un sistema de fissures a l’evident esperó de l’extrem nord del Circ del Pessó. Totes les tirades són bones, i més si sortim per la variant d’en Castellet, un final de festa en placa que esdevé el colofó perfecte. La roca és…
Via en placa engrescadora; totalment equipada obliga a escalar entre xapes per gaudir de la millor roca de Montserrat, un conglomerat super compacte farcit de forats i cigrons a prova de bombes. Sens dubte la Palleta és un dels destins més recomanables de la cara sud, on amb un mínim de planificació podem fer un…
S ens dubte una de les grans oblidades de la transitada Gorra Frígia és aquesta preciosa Somni Etern. Via d’esperit esportiu, ofereix 4 boniques tirades de conglomerat excel·lent. Aproximació: Per arribar fins la Gorra Frígia ho podem fer amb el funicular de Sant Joan, que sortint del monestir ens deixa a l’estació superior, des d’allí…
Bonica via de concepció esportiva, el Kraken aprofita la part central d’aquest llaminer escut que és la part superior del Serrat de la Pastereta. Tres llargs entusiasmants regalen una escalada sobre placa amb tots els seus matisos, des d’equilibris amb la punta del peu fins a tibades que posen a prova el bon to dels…
Navegar per aquest imponent escut que és el vessant est del Dumbo esdevé tota una experiència. D’una verticalitat severa i amb uns còdols més aviat de gra petit l’escalada es torna tècnica i atlètica. Fer-ho per la Lobo Estepario és tot un luxe, oberta per sota és una lliçó de savoir faire. Toca escalar de…
A la banda esquerra de la popular Dama de los Vientos transcorre aquesta petita bona via. Escalada de fissures, hi destaquen els dos primers llargs, atlètics i 100% fotogènics. Bastant equipada haurem d’anar posant alguna peça aquí i allà, sempre en emplaçaments francs.
Ens trobem davant el que potser és l’itinerari més rodó del Balinyó, on a més a més d’escalar les omnipresents plaques on l’adherència és la tècnica reina, tocarà lidiar amb trams de regletes, fissures i fins i tot un sostre d’allò més atlètic.
Via equipada perquè el personal gaudeixi del millor calcari de la Roca dels Arcs. A voltes esdevé il·lògica per no tenir més espai, fins i tot arribant a trepitjar en un parell de trams a la clàssica Montse Pueyo. Malgrat tot posseeix trams realment bonics on només ens haurem de preocupar d’encintar la següent xapa,…
Com a totes les vies de l’Albert Iglesias, la de l’Asiàtica és una corrua de burins que mena directa al cim, sense miraments. En aquest cas però, la roca i la verticalitat acompanyen i el que era una pedalada sense més es converteix en una engrescadora escalada sobre roca més que acceptable. Així doncs esdevé…
L‘Excelsior és una agradable sorpresa. Itinerari ben resolt, aprofita amb avidesa l’excel·lent rocam del sector deixant quatre engrescadores tirades pel gaudi del personal. Totalment equipada amb parabolts i claus només haurem de menester 12 cintes i ganes d’adelitar-nos amb una de les raconades més selectes del Massís. Del tot recomanable.
Divertida via de concepció esportiva, aprofita l’exel·lent roca del vessant est del Sentinella. Hi destaca per bonica la tercera tirada. Equipada per no patir ni mica ni gens, només cal un bon grapat de cintes per repetir-la.
Atlètica, sinuosa i obligada, la Via de l’Ignasi, tot i no ser massa llarga, reuneix tots els ingredients de l’escalada Canaldera. Com sempre tota una declaració d’intencions, on l’únic que conta és escalar. Malgrat que la via discorre per la banda menys arrogant el seu aperturista aprofità amb saviesa tot el que ofereix la paret….
Hi ha vies que, malgrat la seva lògica mai seran populars, la Destroyer n’és un clar exemple. Itinerari ben trobat, va a buscar descaradament la fissura del mur superior passant de puntetes per un terreny que no sempre és tot el noble que hom voldria. Escalada sense embuts ni manies, només això.
La Trending Topic, juntament amb la Happy Crack i la Krak Tak conformen l’oferta d’aquesta agulla situada a la banda més occidental del Montroig. La via consta de tres llargs de corda, amb un darrer especialment bonic.
A Canalda no hi ha terme mig, o t’enamora o l’odies per sempre més. Amb un estil propi, fruit de la morfologia de la muralla i l’ètica dels seus aperturistes la paret resta al marge de les modes. L’escalada es construeix prenent el compromís com a base. Rutes autèntiques, sempre sinuoses, on la intuïció mana…
Esplèndida escalada de passatges atlètics, lògica, directa i mantinguda. La via aprofita el terreny fissurat del centre del Puro per amb tres llargs de corda guanyar-hi el cim. Es troba completament equipada, per tant només necessitarem 8 cintes exprés per gaudir d’aquesta curta, però bella ruta.
Pujar al cim del Cavall és sempre una alegria, tot i que aquest cop la via et deixa una sensació agredolça. Amb un bonic segon llarg i les dos darreres tirades d’artificial d’aquell que et toca estirar-te una mica, el primer i el tercer llargs són tant cutres que condicionen irremeiablement tota l’ascensió.
De la Directa al Prostíbul en sortim satisfets, amb la certesa d’escalar sense embuts, adelerats amb cada una de les tirades que, esquitxades de subtileses marquen la diferència amb altres línies, contents del gaudi d’un rocam a voltes excel·lent i d’un entorn que per proper molts cops no sabem valorar en la seva justa mesura.
Traçat d’una elegància indiscutible, pura lògica amanida amb el millor conglomerat del Serrat i salpebrat amb un equipament que obliga, o més ben dit, convida a gaudir de l’escalada sense més. Considerada la via més fàcil de l’Aeri (que ho és) val més anar-hi amb el cinquè ben après, carnet de navegació i sense parabolitis…
Interessant via de concepció esportiva que amb la seva homònima de la Pala Alta conformen dos maneres d’entendre l’escalada. El primer llarg és un compendi de tècniques, amb un primer tram atlètic, de cantell agraït que ens mena, prèvia superació d’una panxa, a una secció més tècnica, on l’adherència i el gest prenen tot el…
L‘atractiva aresta sud del Puntal de l’Albarda és un perfil massa delerós per passar desapercebut. El 1979 s’hi obrí en solitari l’Aresta Ribas, que recentment ha estat restaurada, val a dir que amb alguna peça més de les que marca la ressenya original; malgrat tot encara permet assaborir una escalada sincera, sense trampes, curulla de…
A recer de les contundents vies que s’enfilen per la paret principal de la Roca dels Collars discorre l’agraciat Camí de l’Alfons Baró. Itinerari de caire esportiu, ens convida a gaudir l’extraordinària roca d’aquest pany amb una escalada engrescadora, on l’adherència pren tot el protagonisme, obligant a treure-li tot el suc a la goma dels…
Entre sembrats, al peu d’una frondosa roureda s’eleva aquesta modesta cinglera, que portant la contraria a la majoria, mira descaradament al nord. Els voltors hi són presents en gran nombre ajudant a crear una atmosfera única on sembla que tot s’atura. Entre tanta verticalitat la via es presenta convincent, no donant treva i fent-nos escalar….
La viatge Astral és com un bon vi, elaborat amb diferents varietats, que van des dels matisos de la placa més exquisida, passant per uns tocs d’artificial amb l’esperit més acròbata i rematant-ho amb una bona dosi de fissures que esdevenen protagonistes de ple dret. Per gaudir hem de fer-ho poc a poc, amb la…
Tres tirades de pura delícia on córrer senzillament és un error que no permet gaudir de les subtileses d’aquest singular codolar. Roca mediocre que de sobte es transforma en excel·lent sense avisar, passos verticals on l’equilibri s’imposa i un final de força per sortir de la paret. L’única pega: li manquen 100 metres més.
Poc interessant sobre el paper, a no ser que la nostra intenció sigui practicar amb els estreps de forma còmoda, la Ramon Noya Fortuny esdevé una agradable sorpresa a partir del tercer relleu, on l’avorrit artificial d’expansió de les primeres tirades dóna pas a uns llargs que s’escalen sorprenentment bé en lliure no gaire difícil,…
A la mig oblidada roca del Corb hi trobem un grapat d’itineraris prou atraients. La Travesía de los dioses, via molt equipada (tot i que el rovell ha treballat de valent) ofereix la possibilitat d’afrontar-la de dos maneres prou estimulants: com a via d’iniciació en escalada artificial (es pot fer pràcticament tota la via en…
La darrera tirada de l’Homo Montserratinus és senzillament excepcional: una fissura on totes les preses són bones i qualsevol flotant queda a caldo, mentre guanyem metres sense vacil·lar ni un moment, tot plegat en un escenari vertical amb Sant Jeroni com espectador de luxe. Però no és només això, es tracta d’un itinerari per gaudir…